1. Què és el restrenyiment?
La paraula “restrenyiment” prové del llatí: “stringere”, que significa estrènyer, comprimir. El restrenyiment no és una malaltia, però pot ser un símptoma d'un altre problema mèdic. Segons l'Associació Espanyola de Gastroenterologia, es considera que un pacient pateix restrenyiment quan en més del 25% de les seves deposicions presenta dos o més d'aquests símptomes:
- Requerir un esforç excessiu.
- Presentar femta dura o caprina (boletes).
- No aconseguir una sensació confortable de buidatge del recte.
- Tenir sensació d'obstrucció a l'àrea anorectal.
- Necessitar realitzar maniobres manuals per a facilitar l'expulsió de la femta.
- Evacuar menys de tres vegades per setmana.
L'escala de femtes de Bristol les classifica en 7 tipus diferents, en funció del seu aspecte i consistència. Els tipus 1 i 2 corresponen a restrenyiment, que pot considerar-se un trastorn, segons alteri o no la qualitat de vida.
2. Quins tipus de restrenyiment hi ha?
Hi ha dos tipus de restrenyiment:
- Restrenyiment funcional: no trobem cap causa que el justifiqui i la majoria dels pacients que el presenten, tenen un restrenyiment que va començar fa molts anys.
- Restrenyiment secundari: està ocasionat per algun problema que podem identificar, com poden ser malformacions o alteracions orgàniques, que afectin la motilitat intestinal, o per un trastorn del peristaltisme (moviment ondulatori dels músculs de l'intestí), originat per la presa de determinats medicaments, malalties endocrines, metabòliques, musculars o, fins i tot, per un càncer.
Depenent de la durada del restrenyiment, es classifica en:
- Agut o puntual: és el que té lloc en els viatges, o quan hi ha algun canvi en els hàbits de vida, sobretot en els menjars o l'aigua.
- Crònic o mantingut: quan el restrenyiment es prolonga durant més de 3 mesos.
3. Què causa el restrenyiment?
- Alimentació pobra en fibra: que limita la quantitat de residus. La fibra, especialment la insoluble, reté aigua. En augmentar la massa fecal, s'afavoreix també el seu trànsit intestinal.
- Ingesta insuficient d'aigua: el 75% de la femta normal (sense restrenyiment ni diarrea) és aigua. Si falta aigua a l'organisme, la femta tindrà un contingut menor del fisiològic i, per tant, serà més dura.
- Sedentarisme: per a una correcta motilitat intestinal, és necessari que la persona faci un mínim d'exercici físic cada dia; n’hi pot haver prou amb caminar.
- No fer cas de l'impuls (o desig) defecatori: hi ha persones que “mai troben el moment” per a evacuar la femta, ja que estan ocupades, no volen que altres persones s'assabentin que han anat al bany, ho deixen per a més tard, etc. Si acostumem a esperar que arribi el moment oportú, l'organisme deixa d'avisar i cal recórrer als laxants.
- Situacions difícils emocionalment: situacions d'estrès, canvis d'hàbits com viatges, etc. Hi ha una gran relació entre la funció digestiva i les emocions. Així, emocions negatives poden provocar tant restrenyiment, com diarrea.
- Determinades etapes de la vida: com l'embaràs, el postpart i la menopausa. L'envelliment, també pot ser un factor que provoqui o empitjori el restrenyiment.
- Alguns medicaments: A la taula següent es detallen alguns principis actius, amb la seva activitat corresponent, que com a efecte secundari poden causar restrenyiment. Tant els tipus de medicaments, com els seus principis actius apareixen a la taula per ordre alfabètic.
- Determinades malalties:
- La síndrome de l'intestí irritable: s'alternen períodes de restrenyiment, amb uns altres de diarrea.
- La celiaquia (al·lèrgia al gluten): en alguns casos, és el símptoma principal. El restrenyiment pot donar-se abans del diagnòstic i també després, ja que molts aliments per a celíacs contenen poca fibra.
- La intolerància al gluten (no celiaquia): el pacient pot menjar gluten en quantitats petites o moderades.
- L'hipotiroïdisme: en alentir el metabolisme, també disminueixen els moviments peristàltics dels intestins.
- Trastorns neurològics: entre ells: Parkinson, esclerosi múltiple i lesions en la medul·la espinal.
- Càncer de còlon.
4. Quines complicacions pot provocar el restrenyiment?
- Fissura anal: és un esquinçament en la mucosa de l'anus, a conseqüència de la consistència i la grandària d'algunes femtes. Acostuma a ser tan dolorosa, que dificulta encara més l'evacuació; per tant, acaba agreujant així el mateix restrenyiment. És també freqüent que sagni i taqui la femta.
- Hemorroides. L'esforç a l'hora d'expulsar la femta, pot ser la causa de la sortida a l'exterior de les hemorroides.
- Retenció fecal. Té lloc quan el bolus de femta es torna massa gran i la persona ja no pot expulsar-lo per ella mateixa. Es dona amb més freqüència en nadons i en persones grans, per falta de força abdominal.
- Prolapse rectal. En casos extrems, es pot produir la sortida d'una porció de l'intestí per l'anus, a causa del gran esforç que cal fer per a evacuar la femta.
- Càncer colorectal. Hi ha estudis que suggereixen una relació entre el restrenyiment crònic i una major freqüència d'aquesta mena de tumors.
- Disbiosis intestinal. La microbiota de les persones restretes és diferent de les que evacuen amb normalitat: tenen menys Lactobacils i Bifidobacteris, que són els tipus principals de probiòtics. Com que els probiòtics col·laboren amb el sistema immunitari, una persona amb restrenyiment pot tenir més propensió a contreure infeccions. Hi ha un article dedicat als probiòtics a la pàgina web de la Farmàcia Dr. Lluís Balcells i Valls on es pot ampliar la informació sobre els probiòtics.
- Autointoxicació produïda per toxines. La permanència del bolus fecal a l’intestí gruixut més temps del normal, afavoreix processos de fermentació i putrefacció, ocasionats per alguns bacteris presents a l’intestí. Es produiexen substàncies tòxiques (toxines), com ara indol, fenol, cresol (un derivat del fenol), histamina i toxines bacterianes, que són, en part, absorbides per l’intestí, passant a la sang i al fetge. Si al fetge no són metabolitzades, es reparteixen per tot el cos i poden ser eliminades parcialment a través dels ronyons. Les toxines no expulsades en la femta, a causa del restrenyiment, sobrecarreguen el fetge.
L’autointoxicació intestinal ocasionada per les toxines no expulsades en la femta, pot ocasionar malestar general, astènia, cansament, febrícula, cefalees migranyoses, insomni, irritabilitat, canvis al color de la pell (color terròs), trastorns endocrins, dismenorrea i hipotensió.
5. Com podem prevenir el restrenyiment?
Els 4 preceptes fonamentals per a una correcta evacuació intestinal són: aigua, fibra, exercici i fer cas de l'impuls defecatori (ja explicats a l'apartat 3).
Pel que respecta a l'aigua, que sigui suficient per a una correcta fisiologia de l'organisme, però no en excés.
Quant a la fibra, distingim entre fibra soluble i no soluble; la soluble està formada per polímers de sucres, que poden ser aliment de probiòtics i reté molta aigua, mentre que la insoluble proporciona volum a la femta, la qual cosa accelera el trànsit intestinal. Les verdures, fruites, cereals i llegums són fonts de fibra (a més de nutrients essencials com ara vitamines i minerals).
Es considera que una ingesta adequada de fibra és d'uns 30 a 35 g/dia. Si s'ingereix fibra en quantitat suficient, però poca aigua, les femtes seran dures i costarà evacuar-les.
L'exercici promou el peristaltisme; sense ell, les femtes no progressen al llarg dels intestins. Per a persones que no facin esport, caminar un mínim d'una hora al dia es considera un exercici mínim acceptable.
Una persona sana, que no tingui cap causa de les explicades a l'apartat 3 i segueixi els 4 preceptes explicats a l'apartat 5, no hauria de presentar restrenyiment.
6. Com podem tractar el restrenyiment?
El tractament consisteix a corregir alguna possible situació que causi el restrenyiment (detallades anteriorment). Com a tractament farmacològic, tenim diverses opcions:
1. Laxants:
A. Via oral:
- Formadors de massa: compostos de fibra, generalment plantago o metilcel·lulosa. L'alga fucus posseeix mucílags, que retenen molta aigua. S'han d'ingerir amb abundant aigua. El fucus conté iode; per tant, està contraindicat en persones amb problemes de tiroides.
- Osmòtics: macrogol (polietilenglicol) i sucres no absorbibles, com la lactulosa (que també és un prebiòtic). Provoquen la sortida d'aigua al còlon, i així augmenten la grandària i la hidratació de la femta.
- Estimulants o irritants: són els més efectius, però també els més agressius per a l'intestí. Entre les plantes medicinals, tenim la càscara sagrada (Rhamnus purshianus) i el sen (Cassia). Un altre laxant seria el bisacodil (un compost orgànic). Convé destinar-los a un restrenyiment ocasional i utilitzar-los durant períodes curts de temps. Acaben per danyar l'intestí i cronifiquen el restrenyiment.
- Lubrificants: són olis no absorbibles, com la parafina, que suavitzen la femta per a facilitar la seva evacuació. Afavoreixen la progressió de la femta i la recobreix, evitant que l'intestí absorbeixi aigua; d'aquesta manera no s'endureix.
- Laxants salins: el més emprat és l'hidròxid de magnesi, que també té acció antiàcida. Presenta interaccions amb molts medicaments, per la qual cosa és important saber quin tractament farmacològic pren el pacient restret, abans de la seva dispensació a l'oficina de Farmàcia.
B. Via rectal:
- Preparats de glicerina (supositoris o monodosis de solució rectal): posseeixen una acció laxant perquè són irritants de la mucosa rectal; a més, també tenen una acció osmòtica (vegeu laxants osmòtics) i lubrificant.
- Ènemes i microènemes: són solucions salines que s'introdueixen en el recte, a través d'una cànula. Provoquen un fort desig de defecar, aproximadament 5 minuts després de la seva aplicació. S'utilitzen quan el pacient fa diversos dies que no ha defecat i es requereix una solució d'urgència.
Encara que els laxants puguin semblar medicaments “innocus” cal tenir present que poden ser incompatibles amb alguns medicaments; per tant, cal evitar automedicar-se.
2. Prebiòtics i probiòtics:
Els prebiòtics són ingredients d’alguns aliments, no digeribles pels humans, principalment sucres, que constitueixen l’aliment dels bacteris beneficiosos (probiòtics) que habiten l’intestí humà. En els pacients amb restrenyiment, la suplementació amb prebiòtics i/o probiòtics, aconsegueix millorar-ne els símptomes. Entre els prebiòtics, el que ha donat millors resultats en experimentació és la inulina (un polímer de la fructosa). Com a probiòtics, els que han donat millors resultats són soques concretes de les següents espècies: Bifidobacterium lactis, Bifidobacterium breve, Bifidobacterium longum, Lactobacillus casei, Lactobacillus rhamnosus i Lactobacillus reuteri.
Els probiòtics produeixen àcids grassos de cadena curta i àcid làctic, que estimulen el peristaltisme. Per tant, la formació de la femta és més ràpida i conté més aigua. Al mateix temps, els probiòtics també incrementen el metabolisme de les sals biliars i això estimula el peristaltisme. A mesura que els probiòtics són arrossegats al llarg de l’intestí, formen part de la femta i, com a resultat, contribueixen a augmentar la seva quantitat.
Actualment, s’està investigant en aquest camp per a saber quines espècies i soques milloren la simptomatologia de l’estrenyiment, per a aconseguir preparats comercials més específics, segons l’edat o situació fisiològica dels pacients restrets (especialment l’embaràs). Tanmateix, cal investigar quins probiòtics són els més adients quan l’estrenyiment és un efecte secundari causat per l’administració de determinats medicaments, càncer, malalties intestinals (Crohn, intestí irritable), etc.
3. Homeopatia (via oral):
Els medicaments homeopàtics poden actuar al “terreny”; és a dir, les tendències patològiques de cada persona, tenint en compte les seves característiques personals. Cal acudir a un homeòpata (preferentment metge o farmacèutic) perquè els prescrigui. Alguns exemples són: Lycopodium, Nux vomica, Sulfur i Sepia.
També tenim medicaments etiològics, que aborden l'origen del restrenyiment. Si és per un viatge, donaríem Gelsemium o Platina; un ensurt, Aconitum o Opium; una situació viscuda com a injusta o humiliant, Staphysagria; o de sobrecàrrega i estrès, Sepia o Nux vomica. Durant l'embaràs o després del part, estaria indicat Hydrastis canadensis. Si el restrenyiment és durant les regles, Graphites.
Finalment, tenim els medicaments simptomàtics. Alguns d'ells són:
- Alumina: quan el restrenyiment es produeix en absència d'impuls defecatori. Les femtes s'expulsen amb gran esforç.
- Bryonia: es requereix un important esforç per a defecar, amb femtes dures i seques, sovint en forma de boletes.
- Magnesia muriatica: també per a femtes en forma de boletes, com si fossin femtes de cabra.
- Opium: un gran medicament per a nadons i ancians; hi ha absència total d'impuls defecatori i les femtes són negres, molt seques i dures.
- Nux vomica: molt útil en pacients que tenen ganes de defecar, però que, quan van al bany, no ho aconsegueixen. La Nux vomica s'utilitza també per a combatre la diarrea.
Els medicaments homeopàtics no tenen incompatibilitats ni efectes secundaris, però cal evitar automedicar-se. Un metge o farmacèutic homeòpata serà l'encarregat de fer la prescripció, indicant quin/s cal administrar i a quina dilució.
Lluís Balcells i Valls, Doctor en Farmàcia i especialista en teràpies naturals
